A làlba, amb les seves corones blanques, entre fulles gebrades i gotes de rosada, brolla l’aroma amarg i intens del malrubí.
Es tracta d’una planta herbàcia de la família de les Lamiaceae de base llenyosa, olor forta i aromàtica i tija ramificada, amb pilositat més o menys densa i grisenca. Creix als marges dels bancals, en sols alterats i nitrificats fins a arribar als de 20 a 50cm.
Les seves fulles són oposades, peciol·lades, amples i ovades, d’àpex arrodonit, piloses amb forta rugositat al feix, quasi pareixen clivellades, i marcats nervis al revés.
D’abril a septembre sorgeixen les inflorescències en verticils globulars de gola molt pilosa, d’entre 6 i 12 dents, ganxudes. Les seves flors són blanquinoses o de color crema i bilabiades, el llavi superior és bífid i l’inferior trilabiat, èssent el central el més llarg.
Els seus fruits presenten una forma ovoidal i estan puntejats en castany fosc o negrós.
El terme llatí Marrubium prové de l’hebreu mar (amarg) i rob (suc).
L’epítet vulgare prové del llatí (comú).
El sabor amarg característic de la planta li ofereix propietats aperitives i digestives; encara que també presenta qualitats balsàmiques, expectorants, diürètiques, així com per a tractar refredats, grips i dificultats respiratòries. Malgrat tot, el seu ús excessiu pot presentar problemes cardíacs i alteració del cicle menstrual; d’igual mode que deuria evitar-se en cas de gastritis o úlcera.
