Fa temps, amb les últimes calors d’aquesta tardor estranya, estiguí visitant la Calderona.
Fou una primera aproximació, apenes un matí, amb la sensació d’estar en un lloc proper. Terra seca, plantes eternes verds i glauques, de fulles xicotetes, carnoses i tormentoses, preparades per a suportar el que dure el viatge sense aigua.
El verd aranyava llenyós, invadia aromàtic i oliós; unes vegades desbaratat, altres amb la densitat exhuberant de la màquia.
Però hi havia quelcom diferent en eixe mont comparat amb el que banyat pel riu és per a mi: casa. Allí el terreny s’alçava, s’enfonava, i s’erigia de nou, cobert per una capa de verd intens sobre el glauc i el groc sec de les herbes.
I era eixa vessant contínua, la diagonal enfrontada per pins rebels, la que canviava una lògica respectada pels camins.
Xafe pols seca i rogenca, junt al gris resistent de l’olivera, per a recórrer una d’eixes vessants, seca en aquest costat, de matolls i roques planes llescades, tal i com feren altres fa segles cercant el refugi d’un castell: fort al seu cim, difícil d’aconseguir.
I a través de les restes dels seus murs, observe ones de terra estarrufades en verd i entre elles una via, un camí que conecta amb un pla, a escassos quilòmetres, des d’ací llunyà i estrany.
Abandone el cim penetrant la intensitat del romer i el timó i la força de la resina del pí. Aroma que brolla tant amb la calor intensa, com amb la pluja; lluita contra l’adversitat, i agraïment.
I així arribe al pla amb la sensació d’haver fet tant sols una ullada i de deixar arrere un lloc al que sense cap dubte hi hauré de tornar.
