Fa pocs dies vaig estar al sudest de La Mancha, en un lloc el nom del qual vull enrecordar.
Vais plantar el peu amb els primers i tímids freds, sobre catifa de fulles seques, acompanyat per la remor del Río Mundo.
Travesse les aigües i veig com amb la humitat, arrelen joncs i alts i espigats àlbers, envoltats per flamerades taronjes de la tardor.
Veig plançons de roures. Passe junt a oms de troncs forts i copes obertes. I al peu d’apretades carrasques pardes, «humildad y fortaleza» que deia el poeta, s’alcen les tijes llenyosses i tortes del romer que em recorden a casa, mentres l’aromàtica sàlvia s’aferra a les vessants baix els gegants foscos de fulles lllargues i dures, pinyes grans i punxegoses i resina abundant del Pinus pinastre.
Fou una estança curta, tan sols tres assalts a l’alba, que deixaren bons fruits amb llavors i el udol entre les fulles de l’ànsia del retorn.
