Aquest any he escrit alguns indrets pels que he passat: boscos i paisatges que he gaudit; però hi ha un que sempre será especial: eixe trosset de mont mediterrani que és per a mi com estar a casa.
He caminat i jugat en ell desde xicotet, però fou molt després, fa tant sols uns anys, quan comencí a vore’l amb els ulls del que no tant sols mira, sino que admira i aprén. En ell he descobert la diferència entre vore i conèixer, sent agradable lo primer i profund lo segon.
És aleshores quan en eixe confós espai verd, glauc, pard i groguenc, apareixen nítids el pi blanc, el roig i el pinyer; timó, romer, bufalaga, esparraguera i llentiscle; romer blanc, vinca, orquídea salvatge i espart; aladern, coscolla, aliaga i arçot; ges, ginebró, lletera i gamó, entre moltes altres… És llavors quan es comença a deixar de conèixer per a comprendre.
Aquest mont és proper, semiàrid i ple de contradiccions que, ben enteses, són la mostra perfecta d’aquest equilibri que, al meu parer, és el paissatge mediterrani.
Sec i humit, llenyós i oliós, minso i florit. Tenim l’alt sec de mont baix i pedregós i la humitat eterna del barranc, la vaguada o la canyada.
El mur verd del bosc vell i el rebroll jove i vigorós que sorgeix després de l’incendi.
Existeixen paisatges impressionants per la seva aridesa, la seva biomassa per lo peculiar de les seves espècies. Però el mont que s’acaba fent propi, siga quin siga, entra d’alguna manera en u fins formar part l’u de l’altre i viceversa, de forma similar a la d’aquells druides de l’imaginari popular.
A partir d’aleshores, un és un i lo altre; perque s’acaba sabent de forma interna que al preguntar a l’entorn, al investigar disposat a entendre, es comprén i, per tant, s’acaba formant part del mateix medi que s’observa.
L’entorn parla, amb les estacions, amb el dia i la nit, amb el clima i amb els mil i un plans i estratègies que entreteixen totes les espècies que ho habiten, i conta un relat únic i plural.
I és aleshores, sense la pressa, amb l’ull de qui no sols estudia, sino també és i guaita, quan apareixen eixos llocs que sols l’espai al que has dedicat el teu temps e interés et por oferir: eixos indrets que sempre guarden quelcom especial.
Així que seguiré fent una ullada a aquest lloc, amb l’obertura de ment de la sorpresa i l’afany de comprendre. Perque encara que duc vista una part, sempre torne a casa amb la sensació de que, vaja les vegades que vaja, no m’ho acabe.
Feliç, ver i verd, àrid, perenne, caduc o exhuberant 2023. Siga com siga, que arrele fidel a la seva natura, que és com ha de ser.
